13 L’ESTUDI DE REPUBLIC ARGENTINA

AMB JOSEP MARI

Vaig conèixer a Josep Maria  al poc d’entrar a Bruguera, ell aprenent del departament de llibres i jo del de muntatge i compaginació.

Recordo les seves poblades patilles molt negres damunt d’una pell morena i una gran quantitat de cabell que feien que el seu cap destaques en respecte de la resta del cos.

Ens van enviar a recollir tot el material de la redacció que havia estat al carrer de la República Argentina, allà vam anar varies setmanes doncs hi havia molt material i molt mal tractats, tenia el caliu d’un estudi amb  la fredor d’un  estudi abandonat, tot mig buit, però sense acabar de buidar, havien originals  sense arxivar, fins i tot alguns tirats per terra, trepitjats sense cap importància. Recordo originals d’Ambros dibuixant de El Capitan Trueno, deixats sense cap consideració, com si fos un tros de paper que ja ha donat el seu fruit i que ara ja no serveix per res...que pensarien ara els responsables d’aquell desgavell en veure la valoració actual dels originals en general i mes dels d’aquella època.

De ben segur ara serien molt valorats, però en aquell temps els originals se’ls quedava en propietat l’editor i per això   quan entregaves  una feina i anaves a cobrar junt amb el rebut havies de signar un paper on explícitament  deia que cedies tots els drets d’aquell dibuix al teu editor. Això permetia la publicació d’aquells dibuixos les vegades que volguessin i la seva manipulació, ja fos retallant-los o afegint-hi  dibuix, fins i tot en aquella època esborrant les armes com espases o matxets de les mans dels mes aguerrits guerrers.

Amb el Josep Maria ens vam dedicar a anar recollint tot el material, mirant de agrupar-lo  i fent paquets dels mateixos temes.

Hi havia molts treballs de diferents dibuixants, i a sovint ens quedàvem embadocats mirant-los.

                              

Josep Maria tenia una afició que mes que això era un deliri, li agradaven els peixos, els peixos de peixera i quan mes exòtics millor, encara que coneixia totes les especies i el millor es que les pintava com ningú, no recordo haver vist mai uns dibuixos de peixos tan detallats i tan ben fets, semblaven fotografies.

Tenia dos peixeres a casa i un munt de peixos a cada una d’elles i els hi dedicava unes hores diàries per alimentar-los, controlar que tots estesin be, que si havien ous traslladar-los a una peixera petita on naixien, perquè si els deixava en la mateixa  peixera els mascles se’ls menjaven.

Sabia cada color del peix, el seu nom i a l’especia que pertanyia, molts d’ells els anava a buscar per els estancs, un dels que visitava sovint era a l’estanc de Can Borrell, al Tibidabo, allà es passava hores fins aconseguir endur-se’n els exemplars que volia.

Tota una feinada, una feinada que era part de la seva vida.

Josep Maria tocava molt be el color i en aquella època es va començar a conèixer el personatge  d’Uderzo l’Asterix i jo li feia dibuixos dels gals i ell els hi donava color, quedaven molt be, llàstima no haver conservat cap d’aquells dibuixos però sempre se’ls enduia algun company que et deia que li regalessis.

Un dels darrers dies d’anar aquell estudi va venir Casamitjana, ell va ser el darrer dibuixant responsable de la redacció i estudi de revistes de la República Argentina i de tant en tant treia el cap per controlar el que fèiem...

Jo no tenia taula per dibuixar a casa i en aquell estudi tenien dos o tres d’aquelles de fusta amb la guia escalonada per graduar el taulell a la inclinació  desitjada, i també uns tamborets  naturalment de fusta, per cert molt incomodes  però que per a mi eren una meravella, tenir això a casa ja em faria semblar-me  a un dibuixant de veritat.

A pesar de la meva timidesa  i animat per Josep Maria,  un d’aquells dies que va aparèixer  en Casamitjana li vaig dir si em vendria una taula d’aquelles perquè jo no tenia lloc on dibuixar a casa i volia ser dibuixant, em va dir que si, no recordo quants cèntims  em va demanar però  si recordo que el tamboret  me’l va regalar.

Tot un detall.

Saltava  de content quan vaig arribar a casa i els hi vaig explicar els pares, però  ells no ho van veure tan clar...una taula de fusta amb un taulell de dos metros per un metro trenta, on volia posar-lo?  A casa no hi havia lloc, el pis de Poble nou on vivíem  cinc persones amb tres habitacions era molt just  i estava tot ocupat, ni hi havia espai per una taula i menys d’aquesta mida.

Os podeu imaginar la meva frustració , desprès  de tenir a les meves mans una taula professional, que ves a saber si no havia estat dibuixant  en Cifre, en Jordi, o en Vazquez fins i tot i ara em quedava sense ella.

Per sort estan els avis, ells vivien sols a Sants i tenien una habitació  que no feien servir i m’he la van oferir per posar  la taula e instal·lar  allà  el meu petit estudi de dibuix.

A la setmana següent ja tenia estudi propi, es clar que tan sols anava a dibuixar els dissabtes que era el dia que tenia temps per fer-ho, doncs els diumenges jugava  a futbol i la resta de la setmana no tenia temps.

En aquella taula vaig començar a fer els primers passos professionals.

12 TORNEM A LA FEINA

                                COM ENTREGAR UN ORIGINAL

                       

Però tornem a la feina, els originals ja retolats tornaven a nosaltres i encara ens quedava numerar la pagina, o sigui que s’havia de posar

aquell numeret que portaven damunt de la pagina a la part dreta si eran senars a l’esquerra els parells, però no penseu que utilitzàvem la “Lletraset”, ni somiar-ho, de fet encara no s’havia comercialitzat, d’un full imprès amb una numeració complerta de l’un al cent anàvem retallant amb l‘agilet (una fulla d’afeitar) el numero corresponent de la pagina i en el costat on anava el numero li posàvem un xic de pega i amb un de les cantonades de l’agilet punxàvem amb cura aquell tros petit de paper i el traslladàvem el seu lloc, tampoc teníem cúters, un cop col·locat,  amb un paper groc d’aquells que os deia que eren mes prims i que servien per a tot, el posàvem damunt del numero y pressionàvem perquè quedes ben pegat, i amb molt de conte retiràvem el paper groc no fos cas que al fer-ho de presa ens enduguéssim el numero també.

Ja per acabar el treball en aquella pagina, enganxàvem (pegàvem) el titular, ja imprès, que l’havíem anat a buscar en el calaixet on es guardaven, el retallàvem ben ajustat i fèiem el mateix procediment que per pegar el numero.

El darrer pas era posar amb bolígraf les indicacions per els gravadors, com indicar l’amplada en que s’havia de reduir aquell original, i pel darrera el nom i numero de la revista, així com el numero de la pagina.

Ara la pagina ja estava a punt per entrar a fer el gravat i aquest pesés a la maquina d’òfset que la imprimiria junt a la resta de la revista.

Però la nostra dèria era dibuixar, junt amb el Jaime planificàvem nous projectes de revistes, que de ben segur serien millors que els que editava Bruguera, en Jaime faria les aventures en dibuix realista, en Toni , era dels darrers en entrar al departament i que va venir recomanat per en Raf, dibuixava molt be, i tenia molt enginy, la Carmen podria dibuixar algun reportatge, jo podia fer algun personatge tipus Bruguera,  El Boro alguns muntatges fotogràfics, la Silvia il·lustracions junt amb l’Adela, en Viola era un innovador de veritat, però pot ser passava una mica dels nostres projectes, la Maria Jose podia fer il·lustracions i en Jordi, en Jordi seria el nostre assessor i director, era una mica mes gran que nosaltres i feia de segon cap del departament quan el Duque no hi era.

                         

No cal que comenti que cap d’aquests projectes van arribar a un final feliç, però si que ens va servir per practicar molt i millorar en els nostres dibuixos.

11 EL DEPARTAMENT DE MUNTATGE I COMPAGINACIO

LA FEINA DE CADA DIA

Cada u de nosaltres teníem encarregada una revista, que depenia d’un redactor, que era l’encarregat de proporcionar el material per confeccionar- la  i el que marcava la pauta o sigui la distribució de les pagines, generalment ens passaven una carpeta de cartro color marron amb un foli enganxat amb celo on anave el llistat de les pagines que estavem a punt de començar a muntar, amb els originals dels diferents dibuixants, varis acudits dibuixats per diferents autors, normalment  estrangers, a vegades eren retallats d’alguna revista estrangera, els acudits servien per complementar les pagines on hi havia publicitat, el text i les fotos per el reportatge científic de la revista i la resta de indicacions per completar la seva configuració, moltes d’aquestes pagines venien sense esborrar el llapis, cosa que ens tocava fer  a nosaltres, després havíem de comprovar la mida de la pagina, que a vegades venia malament hi havíem de corregir la diferencia de les mides perquè quan s’anés a imprimir aquestes fossin  correctes.

Cada redactor portava com nosaltres una revista a mes de fer guions per els dibuixants, o escriure reportatges, així doncs jo compartia revista amb l’Armando Matias Guiu, feiem el DDT, en Julio Fernandez portava el Tiovivo, En Vidal Sales el Pulgarcito i El Capitan Trueno, e Jordi Bayona s’encarregar de la revista estrella El Gran Pulgarcito, una imitació de les revistes franceses Pilote o Spirou, també teníem en Perich, en Turnes i mes tard van venir nous redactors i noves redactores així com d’altres que ens havien deixat, com en Perich que se’n va anar per fer la seva obra em plena llibertat.

Un cop teníem tots aquells originals a punt els portàvem a maquines, no, a les maquines d’imprimir, encara no, primer s’havien de retolar i ho feien aquelles noies que amb una habilitat sorprenent escrivien els texts calculant l’espai que havia d’ocupar un darrera l’altre, en el mateix full, un cop acabat aquest procés els passaven a les seves companyes que damunt la taula i amb una plumilla i un tinter feien la forma del globus, que be que els hi quedava! Encara que si havia algun accident sempre tenien el recurs del gouache blanc, un cop fet els globus els retallaven en cura i els enganxaven un per un en cada una de les vinyetes.

Aquest procés es feia en cada un dels originals, així doncs si en un principi es retolava a ma,  l’editorial pensant que era mes entenedor la lletra de maquina va decidir muntar tot un departament per fer-ho a maquina.

En dos dies aquells originals ja hi eren a les nostres mans per acabar de fer la nostre feina. 

Jaime (Jimmy, segons si comentava les aventures de Lloret o no)  alt i prim, prim, però molt prim, vestia sempre amb la roba molt ajustada tant que ni tan sols podia encabir un mocador dins les butxaques dels pantalons.

Com molts en aquells moments pertanyia a un grup musical, que assajava i assajava...però no van arribar a gravar cap disc.

Els estius, cada cap de setmana a Lloret de Mar i els hiverns a les discoteques barcelonines.

En Jaime ens explicava mil histories de les seves aventures, les seves conquestes, que com podeu suposar eren moltes i em noies de bandera.

Tot acabat un estiu, mentre m’explicava les seves aventures amoroses per Lloret, se li va acudir de pesar-me les cartes d’una noia anglesa que havia conegut, li feia mandra respondre les seves missives...com en aquells moments estava estudiant angles, vaig pensar que seria una bona forma de practicar-lo, la cosa va quallar, la Beverly i jo ens enviàvem cartes d’amor a traves del seu enamorat, en Jimmy.

Quan rebia una la portava a la feina i jo li llegia perquè sabes el que deia i li feia cinc cèntims de com seria la meva resposta.

Vaig aprendre molt angles aquell hivern en que va durar aquesta anada i vinguda de missives, no cal dir que a l’estiu següent ja no es va veure amb la Beverly i que l’altre tenia un altre nom.

Aquell dilluns al arribar a la feina i en entrar al departament vaig veure que el meu company de taula no havia arribat encara, ell havia entrat a treballar a l’editorial un parell d’anys mes tard que jo, i com érem els mes joves estàvem asseguts junts, i com en Diego havia fet en mi, li vaig ensenyar el que corresponia fer com aprenent, quan va entrar al departament, em vaig adonar que alguna cosa no anava be, aquell dilluns entrava trasbalsat.

De sobte, començar a explicar-me com l’hi havia anat el cap de setmana, dissabte  escalada, fer bivac per no se quina muntanya i de tornada el diumenge festeta a casa d’uns amics, una mica de ball i molta escalfor, tanta que estava preocupat, molt preocupat, perquè quan estava ballant molt a prop d’una noia i notava  el contacte del seu cos envoltat per els seus braços, el membre es posava dur, i no podia posar-hi remei, això m’ho explicava a l’hora d’esmorzar,  mentre una noia distribuïa les begudes o els entrepans que havies demanat , de no ser, que ja el portessis de casa, per això aprofitant aquest minuts de relaxació i tranquil·litat li vaig voler gastar una broma.

Tot sentint el que em deia el vaig mirar amb cara de sorprès i molt seriosament li vaig dir que això no podia ser, que era una cosa molt estranya, que jo no ho trobava normal, que a mi no m’havia passat mai.

Pot ser el millor seria que ho consultes amb un metge, es va amoïnar, però no acabava de creure’m per això aprofitant que en Jaime no hi era en el seu lloc li vaig dir que si no em creia que li preguntes en Jimmy que amb l’experiència de Lloret on gairebé cada estiu tenia noves núvies angleses es clar, ell era el mes indicat per saber com era el funcionament amorós.

S’ho va estar pensant una estona moment en que vaig aprofitar per cerca al Jaime i li vaig explicar la situació i que em seguis en la broma.

Os puc assegurar que aquell dia ho va passar malament pensant que una erecció normal podria ser una perillosa malaltia.

Quan s’adona que tot era una broma, es va empipar, però en el fons es va alegrar de que si el seu membre es posava gros i dur era normal.

Una primera classe d’educació sexual entre amics que es com s’aprenia en aquells temps.

Això era una natural conseqüència de la nostre educació, a l’escola tot era pecat, les noies no es podien juntar amb els nois per això sempre les escoles separades, una noia nua tan sols la podíem veure quan algú podia agafar una baralla de cartes dels pares on unes noies sortien fotografiades ensenyant els pits nuus.

Era tot el que teníem, perquè els pares per vergonya, per desconeixement per ignorància o per creences religioses feien el que sabien.

10 LA TIPOGRAFIA

      

 ELS CAIXISTES

Per nosaltres el Pegaso havia de dur un sobre amb un recull de folis que tenien els textos que s’havien de convertir en lletres de impremta, aquests textos que corresponien generalment a les pagines de les revistes que incloïen algun reportatge combinat amb algunes fotos o il·lustracions, anaven escrits  a maquina i tenien unes indicacions fetes a bolígraf on s’hi  marcava l’amplada que havia d’ocupar, el tipus de lletra que volíem (per exemple: Times news)  i el tamany de la lletra (en ciceros).

Els caixistes composaven aquells textos dins d’una capsa col·locant  cada una de les petites peces de plom que incloïen una lletra  al reves, de forma que un cop posades totes aquelles lletres que composaven el text, al donar-li la volta sobre la maquina que havia de imprimir aquell text quedes al dret...sempre vaig pensar que aquesta gent eren magnífics treballadors.

Quan t’arribava el text que havies demanat per muntar aquell reportatge, comprovaves que estes ben encarregat que no t’haguessis equivocat  doncs, sempre havia poc temps per entregar les pagines,  una vegada amb el text les fotos  muntaves les pagines, o sigui feies les separacions oportunes requadrant   les fotos i combinant els titulars amb la resta del text, fins acabar el reportatge.

El pitjor era quan una vegada entregades aquelles pagines el senyor Duque o be el redactor volien canviar alguna frase perquè estava mal construïda o hi havia alguna errada, llavors havíem de buscar lletra del mateix tipus i tamany i amb molta paciència anar retallant amb aquells agilets industrials lletra per lletra per composar el nou text I substitui  l’equivocat. 

Un cop tenies les lletres retallades damunt la taula, sobre un paper en blanc tiraves una línia recta a llapis i enganxaves lletra per lletra fins tenir composat tot el text, a vegades en lloc de fer-ho sobre un paper blanc ho fèiem damunt el text a corregir, sempre i quan encaixes el text nou en el que s’havia de substituir, un cop acabat netejàvem amb el gouache blanc l’envoltant de les lletres perquè quedessin ben netes i no es notes a l’hora de imprimir i apa! Ja estava canviat el text.

L'agilet era un bon instrument per conduir aquelles lletres petita al lloc on havien d'anar, mes tard van aparèixer el cúters que va millorar la feina

L’EQUIP DE FUTBOL

Aviat van saber de la meva afició al futbol, i que a mes jugava en el Jupiter em van dir que a l’equip de la editorial els hi feia falta un porter, així doncs que em van enredar, s’ha de dir que tampoc els va costar massa.

Per això el següent dissabte em vaig trobar amb els companys de futbol, no coneixia a ningú tots eren de diferents departaments, i la majoria eren de la part de Vallcarca, per el que no hi tenia molta relació.

Ens trobarem davant de La Roda un bar a prop de l’editorial de Camps i Fabres, després de les presentacions ens vam quedar xerrant tot esperant que ens vinguessin a recollir, doncs en aquella ocasió ens venien a buscar per portar-nos al camp on s’havia de fer el partit.

Un va dir: ja es aquí!!! En girar-me per mirar vaig veure que era el Pegaso de l’Emilio.

Amb aquell trasto, portava la roba per jugar i nosaltres ens havíem de seure com poguéssim.  Com sempre el conductor del Pegaso no va parar de parlar i els companys reien dels seus acudits però a mi em seguia costant molt d’entendre’l, cosa que vaig superar amb el temps, fins i tot ens vam fer força amics.

09 EL MENJADOR I L’HORA DE DINAR

...Y DESPRES EL “PEGASO”

Per dinar teníem 45 minuts, l’editorial disposava de menjador, i quan arribava l’hora baixàvem tots i en rigorós ordre d’arribada anàvem passant  per el mostrador on recollíem la safata on havíem de posar  els plats de menjar.

Plats d’un menú que ja teníem escollits  una setmana abans, quan ens passaven el llistat dels menús que podíem demanar i que nosaltres marcàvem decidint el que menjaríem cada dia de la propera setmana.

A la setmana següent, un cop arribat el dia ja no recordaves el que havies demanat, però tan s’hi valia. Dinàvem de presa i pujàvem a petar la xarrada  al estudi, molts cops xerràvem mentre anàvem fent dibuixos i planejàvem una nova revista feta per gent del departament que seria una revolució... encara que quan feia bo sortíem al pati, o sigui al terrat que donava a la clínica, on jugàvem a pilota...be a pilota amb una pilota feta de papers envoltats de celo el partit s’acabava quan la pilota es trencava per l’impacte de les puntades de peu que rebia, o si es penjava en el pati de la clínica, que es clar ja no podíem recuperar, el Vives, el Mario eren els mes filigraneros, el Jaime era una atracció per la seva elegància fins i tot jugant a futbol.

Un cop sentíem  el timbre que indicava que havien de reprendre la feina, tots a poc a poc tornàvem cada un de nosaltres a la seva taula i lentament re-empreníem la nostra feina, si algú li costava mes posar-se de nou a treballar el senyor Duque amb molta ma esquerra se l’hi apropava amb alguna excusa, preguntant per aquella o l’altre pagina que havies de muntar,  de forma que t’adonessis que ja havies d’estar fent alguna cosa de profit, era el moment de fer una visita al bany, per relaxar-te i rentar-te la cara i  tornar a la feina. En plena forma

EL PEGASO

Acabat de dinar sabíem que en el garatge ja hauria arribat EL PEGASO, un dos cavalls que conduïa l’Emilio, prim i desgavellat, amb un bigotet prim que acompanyava al llavi  superior  i que anava fent viatges per Barcelona segons els encàrrecs que tenia de cada un dels departaments, bàsicament era l’enllaç entre Camps i Fabres i Mora la Nova on eren les maquines.

Nosaltres sempre anàvem a darrera hora, i baixàvem el sobre que havia de portar a Mora la nova quan ja estava a punt de marxar, cosa que treia de polleguera a l’Emilio, un aragonès d’aspecte dur amb el sueu  bigotet , tal i com es duia en aquell temps, molt seriós, sempre remugant de tot, sobretot dels joves, a qui acusava de treballar poc, i d’estar dispersos en altres coses (sobretot en les noies) i no fixar-se en la feina.

Per sort l’Emilio era molt lent i sempre arribàvem a temps.

Jo no l’entenia quan parlava, l’Emilio no parava de dir coses i coses i el porter del magatzem on entrava el Pegaso reia dels seus comentaris i jo no caçava res del que deia.

La seva forma de parlar era entravessada i gairebé mai acabava les frases, deixava que el seu interlocutor ho fes, parlava molt pausat, per això no sabies si havia acabat de fer-ho o no.

Com deia, nosaltres sempre anàvem a darrera hora i l’’Emilio ens deia de tot, i que li diguéssim al Duque que si l’endemà no era a l’hora ell marxava sense endur-se els nostres textos.

I ho feia, mes d’un cop arribàvem tard, i l’Emilio ja havia marxat.

Si l’encàrrec era urgent em tocava anar amb autobús fins Mora la Nova  a la barriada de Vallcarca, seu principal de l’EDITORIAL BRUGUERA, on gairebé la gran majoria que vivia pels voltants eren treballadors de l’editorial i on evidentment havien les maquines i per tant també el caixistes.

El trajecte era agafar l’autobús numero 25 que et portava fins aquells barris muntanyosos, el bus et deixava a la part de dalt de l’editorial on es troba l’església de Nostra Senyora del Coll i havies de baixar un munt d’escales fins arribar a la entrada dels tallers de l’editorial, al departament on es trobaven els tipògrafs, el pitjor es que un cop entregat el sobre havies de pujar el munt d’escales per tornar a agafar l’autobús. Com sempre era a darrera hora, per això quan sorties d’entregar el sobre, ja podies marxar a casa, doncs la jornada ja avia acabat.

08 RETALLAR TITULARS

KETO, ARTISTA I MESTRE

Una de les primeres feines que em van donar, consistia en retallar d’uns fulls de paper molt gran tots els titulars que servien per enganxar-los  a les

pagines originals  que  portaven els dibuixants, havies de retallar i arxivar-los en uns calaixos per quan els anéssim a  buscar no tinguéssim cap dificultat, en trobar-los

Així doncs ja em veus amb les tisores a la ma retallant Carioco, Las Hermanas Gilda, Anacleto, agente secreto, Mortadelo i Filemon, agencia de informacion, Don Pio, Rompetechos, Pepe el hincha, Hug el troglodita,

Aspirino y Colodion, Angel si señor, Zipi y Zape, Doña Urraca, Carpanta, Gordito Relleno, El reporter Tribulete que en todas partes se mete, Pascual criado leal, El doctor Cataplasma, El caco Bonifacio, Rigoberto Picaporte solteron de mucho porte, El profesor Tragacanto y su clase que es de espanto, i molts mes.

Com aprenent i un cop en Diego ja ens havia deixat, les feines que em donaven em semblaven cada cop mes interesants per a mi, els responsables de muntar les revistes que en aquell moment es publicaven, eren els que es dedicaven junt amb el redactor de la revista, a deixar totes les pagines que composaven la revista a punt  per entrar a maquines

 

L’Enric (Keto) que venia d’Enriqueto, era un artista, no tan sols perquè sabes dibuixar molt be, sobre tot El Capitan Trueno, sinó perquè feia teatre.

A mes de ser l’especialista en Trueno, be en El Capitan Trueno, Jabato i gairebé totes les series d’aquest tipus, es dedicava a muntar les pagines, com em van demanar a mi a la prova per entrar a treballar,

Al Keto li arribaven tots el quaderns que havíem de reformar i com especialista del personatge controlava la seva evolució.

S’havien de convertir les histories que ja estaven publicades en el format de quaderns apaïsats, en pagines grans, en lloc de dues tires i havien quatre tires per pagina, cosa que en un principi semblava molt senzill, agafant una pagina apaïsada de dues tires, i a sota ajuntar-la amb la següent del mateix format y tota la feina feta...però les coses no son tan senzilles, perquè el nou format de quatre tires tenia un numero de pagines en concret i les histories apaïsades no coincidien.

Es per això que havíem de dividir el numero de vinyetes que completaven una historia de les publicades en el numero de pagines del nou format.

Aixi doncs havíem de retallar les vinyetes segon el numero de pagines de la publicacio i havíem  d'encabir-les dins del format de la nova publicacio, i en d’altres fer vinyetes mes gran que després s’haurien d’acabar de dibuix, d’aquí el garbuix i mutilacions sofertes per El Trueno.

El Keto era un mestre, quan hi havia un excés de vinyetes i no sabíem com encabir-les dins del quadern que estàvem muntant, li demanàvem ajut i ell sempre ens el donava, podíem retallar els personatges i enganxar-los mes separats per fer la vinyeta mes ample, o el reves d’una vinyeta mes gran fer-ne una de mes petita, això si, sempre aprofitant el màxim de dibuix original, encara que fos una muntanya o el tros d’un vaixell, també podíem suprimir una vinyeta sense desvirtua el guio, o dibuixar una de nova si calia.

El gouache ens ajudava a deixar la feina ben neta i polida perquè quan arribes al gravador no sortissin taques de paper o ombres dels gruixos etc...

Aquests ajustos necessitaven que es dibuixessin alguna vinyeta perquè no es notes el salt i l’Enric les dibuixava en qualsevol estil, si li tocava l’estil Ambros, gaudia d’allò mes, i orgullós ens mostrava la seva obra, ja que era el seu autor preferit, també dominava l’estil de Pardo  si calia i fins i tot l’estil Fuentesman, que era el preferit del Jaime, encara que quan tocava fer Fuentesman sempre hi havia la discussió entre el Keto i el Jaime que deia que aquest dibuixant feia els personatges exageradament allargats, perquè ell era baixet, i que estirava el dibuix dels seus personatges, i en Keto li deia que tan sols era el seu estil i que es deixes de punyetes.

Però Jaime era un enamorat del dibuix de Fuentesman i el seguia no tan sols en els quaderns de El Capitan Trueno, sinó en tot el que feia i ens arribava.

El que he anomenat abans que s’havia d’acabar de dibuix, consistia en acabarel dibuix de les vinyetes un cop enganxades dins el requadre on el dibuix no arribava fins la línia que tancava la vinyeta o per deixar espai per el text quedaven espais en blanc, tot això havia de quedar ben dibuixat perquè no sembles que era una historia antiga, aprofitada de nou.

(Que es el que era)

Tots aquests espais en blanc fins arribar al requadre era el que nosaltres o be amb pinzell o be amb la plumilla omplíem de tinta...

07 ELS PRIMERS PASOS

VAIG SUBSTITUIR A DIEGO

En arribar el senyor Duque m’esperava. No, no vaig arribar tard, ni tampoc neguitós per la meva arribada, es que volia presentar-me a Diego.

Jo entrava a treballar per substituir a l’aprenent que havia fins aquell moment, i aquest m’havia d’ensenyar quina i com feia la seva feina, per això era important que la setmana que encara estaríem junts en Diego em poses al corrent de tot.

Era un tipus molt divertit, alegre i que ja volia volar, la feina d’aprenent a l’Editorial se l’hi feia feixuga i volia canviar, per això s’acomiadava, per provar noves aventures.

Diego m’explica que per norma general els matins acostumaven a ser moguts, habitualment havíem d’anar al carrer Provença on vivia una traductora de l’Editorial, i be li portàvem textos per traduir o anàvem a recollir les traduccions ja fetes.

Tot tornant de casa de la traductora del carrer Provença en Diego m’explica que ara quan arribem segur que ens envien a casa del senyor Duran, però tu tranquil que primer esmorzarem, ja veuràs.

El senyor Duran era fotògraf i per Bruguera feia quantitat de reproduccions, en aquells anys no teníem ni fotocopiadores, i per reproduir una imatge necessitàvem al fotògraf, per això era gaire be una visita obligada.

Després d’esmorzar tal com havia dit en Diego em va dir, vinga Ricard que anem a can Duran.

El senyor Duran, una persona especial, una mica geperut, unes ulleres de pasta molt gruixudes, vestit amb una bata llarga de color gris, portava unes mànigues per damunt de les de la bata, per no fer malbé la bata, unes sabates molt i molt grans, pot se de can Segarra, i sempre molt atabalat, queixant-se de que totes les feines que li venien de la Editorial els hi demanaven que les fes de presa.

Aquell dia quan vam arribar Diego me’l va presentar i el fotògraf sense mirar-me amb va donar la ma i tot queixos va dir: Ho sento molt però os haureu d’esperar, encara no esta sec del tot.

En va portar a una habitació on havia una maquina rectangular, amb la part de dalt mig corba i una tapadora d’una tela molt gruixuda, entre mig posava les fotografies que a poc a poc anaven assecant-se, el senyor Durant anava comprovant aquest procés.

Després de la visita al senyor Duran, Diego em va ensenyar que per tornar a la feina no calia anar de presa, que podíem fer un tomb, encara que a mi m’agradava estar pel carrer preferia tornar a l’estudi.

Un cop tornats a l’estudi, Diego li va passar les novetats al cap i ens vam seure als nostres llocs, estar clar que en aquelles dobles taules nosaltres estàvem un al costat de l’altre, i així podia ensenyar-me les feines que es feien quan no havíem de sortir al carrer.

En aquell temps disposàvem de llapis, naturalment de fusta i trèiem la punta amb un d’aquells agilets que encara algú feia servir per afaitar-se, però en la versió professional, que tenien d’una duresa superior a les que muntàvem a la maquineta de afaitar. Els cúters van venir mes tard i va significar un avens en la nostre feina.

Per requadrar  les pagines a tinta com he dit abans fèiem servir el tiralínies, mes tard van aparèixer els Rotrings (quina meravella de invent)

Els regles o les escaires tenien un doble gruix perquè quan llisques el tiralínies la tinta no quedes enganxada al regle i taques el paper,encara que els que no tenien aquest privilegi podíem sobreposar un regle damunt l’altre perquè deixes l’espai necessari perquè no s’enganxes la tinta i poder fer una línia neta, també servia per si havies de tallar amb l’agilet algun paper recte.

Recordo el pot gros de la cola, que portava una cullera de fusta per que cada un de nosaltres ens poséssim en els envasos de Danone que feien el servei junt en un pinzell mes petit, també els mateixos envasos servien per l’aigua, per netejar els pinzells de tinta o de gouache blanc que fèiem servir per quan hi havia una taca de tinta o per netejar alguna errada, en aquell moment no teníem tipex líquid, o sigui que vam trigar una mica en utilitzar-ho, el paper groc era un estri molt utilitzat per a tot, i disposàvem de un mànec i una plumilla.