09 EL MENJADOR I L’HORA DE DINAR

...Y DESPRES EL “PEGASO”

Per dinar teníem 45 minuts, l’editorial disposava de menjador, i quan arribava l’hora baixàvem tots i en rigorós ordre d’arribada anàvem passant  per el mostrador on recollíem la safata on havíem de posar  els plats de menjar.

Plats d’un menú que ja teníem escollits  una setmana abans, quan ens passaven el llistat dels menús que podíem demanar i que nosaltres marcàvem decidint el que menjaríem cada dia de la propera setmana.

A la setmana següent, un cop arribat el dia ja no recordaves el que havies demanat, però tan s’hi valia. Dinàvem de presa i pujàvem a petar la xarrada  al estudi, molts cops xerràvem mentre anàvem fent dibuixos i planejàvem una nova revista feta per gent del departament que seria una revolució... encara que quan feia bo sortíem al pati, o sigui al terrat que donava a la clínica, on jugàvem a pilota...be a pilota amb una pilota feta de papers envoltats de celo el partit s’acabava quan la pilota es trencava per l’impacte de les puntades de peu que rebia, o si es penjava en el pati de la clínica, que es clar ja no podíem recuperar, el Vives, el Mario eren els mes filigraneros, el Jaime era una atracció per la seva elegància fins i tot jugant a futbol.

Un cop sentíem  el timbre que indicava que havien de reprendre la feina, tots a poc a poc tornàvem cada un de nosaltres a la seva taula i lentament re-empreníem la nostra feina, si algú li costava mes posar-se de nou a treballar el senyor Duque amb molta ma esquerra se l’hi apropava amb alguna excusa, preguntant per aquella o l’altre pagina que havies de muntar,  de forma que t’adonessis que ja havies d’estar fent alguna cosa de profit, era el moment de fer una visita al bany, per relaxar-te i rentar-te la cara i  tornar a la feina. En plena forma

EL PEGASO

Acabat de dinar sabíem que en el garatge ja hauria arribat EL PEGASO, un dos cavalls que conduïa l’Emilio, prim i desgavellat, amb un bigotet prim que acompanyava al llavi  superior  i que anava fent viatges per Barcelona segons els encàrrecs que tenia de cada un dels departaments, bàsicament era l’enllaç entre Camps i Fabres i Mora la Nova on eren les maquines.

Nosaltres sempre anàvem a darrera hora, i baixàvem el sobre que havia de portar a Mora la nova quan ja estava a punt de marxar, cosa que treia de polleguera a l’Emilio, un aragonès d’aspecte dur amb el sueu  bigotet , tal i com es duia en aquell temps, molt seriós, sempre remugant de tot, sobretot dels joves, a qui acusava de treballar poc, i d’estar dispersos en altres coses (sobretot en les noies) i no fixar-se en la feina.

Per sort l’Emilio era molt lent i sempre arribàvem a temps.

Jo no l’entenia quan parlava, l’Emilio no parava de dir coses i coses i el porter del magatzem on entrava el Pegaso reia dels seus comentaris i jo no caçava res del que deia.

La seva forma de parlar era entravessada i gairebé mai acabava les frases, deixava que el seu interlocutor ho fes, parlava molt pausat, per això no sabies si havia acabat de fer-ho o no.

Com deia, nosaltres sempre anàvem a darrera hora i l’’Emilio ens deia de tot, i que li diguéssim al Duque que si l’endemà no era a l’hora ell marxava sense endur-se els nostres textos.

I ho feia, mes d’un cop arribàvem tard, i l’Emilio ja havia marxat.

Si l’encàrrec era urgent em tocava anar amb autobús fins Mora la Nova  a la barriada de Vallcarca, seu principal de l’EDITORIAL BRUGUERA, on gairebé la gran majoria que vivia pels voltants eren treballadors de l’editorial i on evidentment havien les maquines i per tant també el caixistes.

El trajecte era agafar l’autobús numero 25 que et portava fins aquells barris muntanyosos, el bus et deixava a la part de dalt de l’editorial on es troba l’església de Nostra Senyora del Coll i havies de baixar un munt d’escales fins arribar a la entrada dels tallers de l’editorial, al departament on es trobaven els tipògrafs, el pitjor es que un cop entregat el sobre havies de pujar el munt d’escales per tornar a agafar l’autobús. Com sempre era a darrera hora, per això quan sorties d’entregar el sobre, ja podies marxar a casa, doncs la jornada ja avia acabat.